Ens mudem!

M'he adonat que ara es requereix el domini de moltes eines relacionades amb internet a l'hora de trobar feina, i una d'elles és escriure blocs en Wordpress. De Blogger no en diuen res, toca't els collons. Així que per començar a agafar pràctica amb aquest gestor de blocs que està tan de moda, he decidit traslladar aquest bloc (els altres no) allà, així que a partir d'ara, si voleu llegir Compte Enrere haureu d'anar a l'adreça que enllaço aquí.

Què en penso de la pirateria?

No m'agrada, la pirateria. I no és per les pèrdues econòmiques dels legítims propietaris de les coses que són falsificades o filtrades gratuïtament, que no m'he pres la molèstia de jutjar. No, no és això. La pirateria no m'agrada perquè sóc molt "pijo" amb les coses. M'agrada tenir les autèntiques. Fa uns anys, quan va renéixer en mi la passió pels videojocs després d'un període d'aproximadament cinc anys sense gairebé tocar-los, vaig començar a descarregar-me títols per a diverses consoles a un ritme endimoniat. Igual que em passa amb els que compro, després només hi jugava un cop o dos, però jo volia explorar el seu catàleg i ho havia de fer així. 

Allò em va durar uns mesos. Després em vaig adonar que a mi el que m'agradava era tenir els videojocs amb la seva capsa i les seves instruccions. El mateix em passa amb les pel·lícules i les sèries. Si m'agraden i les venen en DVD, me les compro. I aplico el mateix criteri amb els còmics, que també es poden descarregar de la xarxa per tal de llegir-los amb uns programes creats expressament amb aquesta funció. 

Així, quina és la meva relació actual amb la pirateria? Doncs descarrego coses, sí, no vull enganyar ningú. Però seguint un codi moral, discutible o no, però meu: només em baixo còmics que no s'han editat aquí (i per tant en versió original) o que necessito llegir ràpid per tal de poder entendre alguna megasaga el nucli de la qual sí que m'estic comprant. I si m'agraden, ja me'ls compraré més endavant. Amb les sèries faig el mateix: no puc permetre'm comprar-me-les a un ritme gaire elevat, així que les descarrego, les miro, les esborro del disc dur i, si m'agraden prou com per tornar-les a veure, ja me les compraré. M'ho prenc com una mena de lloguer pel qual no pago res, i si el producte és prou bo rebrà ingressos en el futur. Aplico la mateixa idea amb les pel·lícules. 

Com he dit abans, això podria ser moralment discutible, però hi ha un segon motiu que he deixat per al final que no em provoca cap mena de càrrec de consciència: si el que descarrego no està disponible al mercat, o no en unes condicions acceptables. Si per tenir-ho no tinc més remei que descarregar-ho. Per exemple, sèries o pel·lícules en català que al DVD no vénen amb l'àudio en aquesta llengua. O sèries d'anime que no s'han publicat en DVD aquí. O pel·lícules que no s'han editat en DVD en condicions òptimes o que estan descatalogades perquè, encara que no ho sembli, el mercat del DVD ja ha fet una dècada. 

I pel que fa a veure sèries en línia... bé, és com veure-les per televisió, que també és de franc, però al ritme que a tu et va millor. Jo no puc estar pendent dels horaris que m'imposen les cadenes. Aquesta és, doncs, la meva justificació pel que fa a la pirateria, i dormo ben tranquil encara que amb la llei a la mà em vinguin a dir que és un delicte. 

Veieu "Oliver"?

Antigament, quan va néixer Telecinco, el que em va cridar més l'atenció (i efectivament després vaig seguir amb delit) van ser els dibuixos japonesos de futbol més famosos de la història, Captain Tsubasa, que aquí es deien Campeones, popularment Oliver y Benji i, per abreujar, Oliver.

Eren temps en què "Tu pantalla amiga" no era pas mereixedora de cap premi a la qualitat televisiva, certament. Telecinco, amb aquella "mosca" formada per un cinc i una floreta a dalt a l'esquerra, i aquella sintonia que poso ara mateix... 

Temps nostàlgics en què els continguts de la graella de la cadena estaven farcits de programes picants (o elements picants) amb reminiscències de l'època del destape, adaptacions de programes italians i molta animació japonesa. Amb el temps, l'emissora va anar canviant, i el que al principi eren programes dolents però simpàtics es va convertir en teleescombraries.

Ara només cal mirar una estona de qualsevol dels seus programes i fer una ullada general a la seva programació per adonar-se que els reality shows (que segons com de realitat en tenen més aviat poc) tenen l'hegemonia de la cadena, tant en si mateixos com en els debats dels magazines que ocupen l'espai no reservat als propis realities ni a les notícies. Total, que la cosa ha decaigut de mala manera i ara hi ha programes degradants, poc educatius i enormement perillosos, perquè enganxen. Per això duren, perquè tenen audiència. 

Ara ja no fan dibuixos animats japonesos, i quan em diuen "Oliver" ja no penso en el gairebé invencible crack adolescent japonès, sinó en un dels tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa. Ja ho he dit: enganxen. 

Intentant no existir (sense èxit)

L'entrada d'avui podria ser interpretada com a seqüela de la de l'últim dia, perquè quan intento passar desapercebut en el fons el que estic fent és fugir, i fugir d'alguna cosa inevitable, a la qual m'hauré d'enfrontar tard o d'hora. Des que visc sol, ja fa 6 mesos, intento que els veïns no sàpiguen si sóc a casa o no. Més ben dit, intento que es pensin que no hi sóc. Perquè resulta que sóc el president de l'escala, i no vull que em toquin gaire el que no sona. Els collons, vaja. 

Fins ara me n'he sortit prou bé, perquè faig amb el timbre de la porta el mateix que amb el del telèfon: ignorar-lo, considerar-lo igual d'important que el soroll que foten els camions de les escombraries que passen cada dia diverses vegades per aquest carrer tan petit i aparentment (només aparentment) tranquil carrer de L'Hospitalet on visc. Considerar-lo soroll ambient, com les converses a crits que tenen lloc a la galeria de l'edifici entre les mateixes veïnes que vénen a emprenyar. 

No m'agrada que em vinguin a picar a la porta, sobretot aquest estiu, que en viure sol m'he passat la majoria dels dies (i de les hores dins d'aquests dies, estant com estic a l'atur) en calçotets i mitjons. La perspectiva de vestir-me ràpidament per tal d'atendre visites inesperades i no volgudes no és gaire atractiva, de manera que més motius encara per no fer cas de ningú. 

Ahir, però, vaig cometre un error. La veïna de dalt va venir a picar i jo no estava presentable, així que vaig seguir l'estratègia de sempre: apagar tots els aparells que poguessin emetre sons (en realitat només els altaveus de l'ordinador) i anar de puntetes a l'habitació, amb la idea d'esperar que em deixessin en pau. Ho van fer, però no sense abans trucar insistentment, i jo sentia la dona que li comentava a algú que segur que hi era, que veia llum. Merda! La del menjador... 

Al final va marxar, però em vaig adonar que fos quin fos el tema de què havíem de parlar ho hauríem de fer tard o d'hora, que no podia fingir eternament que no era a casa. Fa uns 10 minuts ha tingut lloc aquesta conversa, en què m'ha entregat la factura d'una reparació que es va fer fa poc, i m'he inventat que ahir hi havia llum perquè m'estava dutxant i no havia pogut sortir a temps a veure qui picava. El pitjor no ha estat la mentida, que en aquest cas se me'n fum perquè jo el que vull és que em deixin en pau i que passin els 5 mesos que falten per al relleu presidencial, sinó que durant 24 hores m'he mogut per casa fent el mínim soroll possible i sense obrir llums perquè no volia que em vinguesin a destorbar en el pitjor moment, però per si de cas he anat completament vestit i pentinat tot el dia. Ha estat pitjor el remei que la malaltia, he estat esclau de la meva pròpia mentida, i és que les mentides ja ho tenen, que t'esclavitzen. I jo continuo intentant fugir de l'inevitable.