Intentant no existir (sense èxit)

L'entrada d'avui podria ser interpretada com a seqüela de la de l'últim dia, perquè quan intento passar desapercebut en el fons el que estic fent és fugir, i fugir d'alguna cosa inevitable, a la qual m'hauré d'enfrontar tard o d'hora. Des que visc sol, ja fa 6 mesos, intento que els veïns no sàpiguen si sóc a casa o no. Més ben dit, intento que es pensin que no hi sóc. Perquè resulta que sóc el president de l'escala, i no vull que em toquin gaire el que no sona. Els collons, vaja. 

Fins ara me n'he sortit prou bé, perquè faig amb el timbre de la porta el mateix que amb el del telèfon: ignorar-lo, considerar-lo igual d'important que el soroll que foten els camions de les escombraries que passen cada dia diverses vegades per aquest carrer tan petit i aparentment (només aparentment) tranquil carrer de L'Hospitalet on visc. Considerar-lo soroll ambient, com les converses a crits que tenen lloc a la galeria de l'edifici entre les mateixes veïnes que vénen a emprenyar. 

No m'agrada que em vinguin a picar a la porta, sobretot aquest estiu, que en viure sol m'he passat la majoria dels dies (i de les hores dins d'aquests dies, estant com estic a l'atur) en calçotets i mitjons. La perspectiva de vestir-me ràpidament per tal d'atendre visites inesperades i no volgudes no és gaire atractiva, de manera que més motius encara per no fer cas de ningú. 

Ahir, però, vaig cometre un error. La veïna de dalt va venir a picar i jo no estava presentable, així que vaig seguir l'estratègia de sempre: apagar tots els aparells que poguessin emetre sons (en realitat només els altaveus de l'ordinador) i anar de puntetes a l'habitació, amb la idea d'esperar que em deixessin en pau. Ho van fer, però no sense abans trucar insistentment, i jo sentia la dona que li comentava a algú que segur que hi era, que veia llum. Merda! La del menjador... 

Al final va marxar, però em vaig adonar que fos quin fos el tema de què havíem de parlar ho hauríem de fer tard o d'hora, que no podia fingir eternament que no era a casa. Fa uns 10 minuts ha tingut lloc aquesta conversa, en què m'ha entregat la factura d'una reparació que es va fer fa poc, i m'he inventat que ahir hi havia llum perquè m'estava dutxant i no havia pogut sortir a temps a veure qui picava. El pitjor no ha estat la mentida, que en aquest cas se me'n fum perquè jo el que vull és que em deixin en pau i que passin els 5 mesos que falten per al relleu presidencial, sinó que durant 24 hores m'he mogut per casa fent el mínim soroll possible i sense obrir llums perquè no volia que em vinguesin a destorbar en el pitjor moment, però per si de cas he anat completament vestit i pentinat tot el dia. Ha estat pitjor el remei que la malaltia, he estat esclau de la meva pròpia mentida, i és que les mentides ja ho tenen, que t'esclavitzen. I jo continuo intentant fugir de l'inevitable.