La conjura sudcoreana

Avui m'ha tornat a passar, però en la meva defensa he de dir que m'ho han fet amb un nou mètode, un que jo desconeixia i que m'ha agafat per sorpresa. Com si sabessin exactament el que havien de fer per captar la meva atenció. 

Jo anava tan feliç pel carrer, tornant a casa a pas lleuger i escoltant música, quan de sobte he vist, de cua d'ull, dues noies asiàtiques que em feien gestos per aturar-me. He pensat que em voldrien preguntar on era el Camp Nou i jo, que sento atracció per la cultura asiàtica, especialment la japonesa, la coreana i la xinesa, he decidit que perdre uns segons amb elles no seria un problema. 

Llavors m'han dit que eren estudiants sudcoreanes de Teologia i que volien fer-me una petita enquesta, i jo he pensat, "què collons, no s'hi deu aturar ningú, pobretes". Que burro que sóc. A la segona pregunta ja he vist que de Teologia res, que les preguntes anaven enfocades a una religió concreta i, de fet, una secta. Es veu que són la Societat Missionera L'Església de Déu, amb quarter general a Corea del Sud. 

He respost les preguntes educadament i quan volia continuar amb el meu camí... m'han confessat que eren membres d'aquesta associació. I com que el seu castellà era molt limitat, ha aparegut en escena (de fet ja hi era, però jo només m'havia fixat en les coreanes) un home sudamericà, més preparat en temes lingüístics i de vèrbola, i ja m'ha cardat. He hagut d'aguantar que em passessin un vídeo que tenien en un reproductor portàtil de DVD, amb el volum alt al mig del carrer, després d'assegurar-me que em deixarien estar (jo els havia mentit tot dient que tenia pressa). Me l'he empassat tot i...

No s'havia acabat, no. Ara venia el sermó tradicional, que si Déu en realitat eren dos, un déu home i una deessa dona, que Jesús era el representant masculí i que aviat vindria la representant femenina i totes aquestes collonades. Realment no coneixia aquesta secta i la idea em sembla bé dins l'encarcarament que representa la religió cristiana des de sempre, però quan ja duia més de deu minuts fingint una cara d'interès he vist quina era la solució: he demanat prospectes i alguna pàgina web per "mirar-m'ho amb calma a casa". I ha funcionat. M'han deixat estar. Ara tinc els prospectes i el mòbil del senyor aquest (no el de les noies, tot i que crec que una d'elles em volia donar el seu, per propòsits religiosos òbviament), i em fa l'efecte que s'han cregut de debò que un dia m'uniria a ells i em convertiria en "germà", que és com anomenen els seus membres. 

Sempre penso que quan m'enganxin aquests de les sectes, els testimonis de Jehovà o els Mormons, qui sigui, passaré d'ells, em cagaré en Déu o faré veure que hi vull parlar per rebatre'ls tot el que diguin, però avui m'han atacat per on no m'esperava. He estat feble. Ni tan sols ha funcionat la meva resposta a la pregunta 1 de l'enquesta: "Professa vostè cap religió?". "No", he dit sincerament. I en acabar l'enquesta, abans de passar al vídeo, l'home m'ha preguntat si creia en Déu i li he dit que no pas, sense cap mena de vergonya, sense amagar-me'n. I tampoc no ha funcionat. Per tant, la solució és anar amb els ulls ben oberts i no aturar-se prop de ningú que dugui una carpeta amb un full a sobre.