Veieu "Oliver"?

Antigament, quan va néixer Telecinco, el que em va cridar més l'atenció (i efectivament després vaig seguir amb delit) van ser els dibuixos japonesos de futbol més famosos de la història, Captain Tsubasa, que aquí es deien Campeones, popularment Oliver y Benji i, per abreujar, Oliver.

Eren temps en què "Tu pantalla amiga" no era pas mereixedora de cap premi a la qualitat televisiva, certament. Telecinco, amb aquella "mosca" formada per un cinc i una floreta a dalt a l'esquerra, i aquella sintonia que poso ara mateix... 

Temps nostàlgics en què els continguts de la graella de la cadena estaven farcits de programes picants (o elements picants) amb reminiscències de l'època del destape, adaptacions de programes italians i molta animació japonesa. Amb el temps, l'emissora va anar canviant, i el que al principi eren programes dolents però simpàtics es va convertir en teleescombraries.

Ara només cal mirar una estona de qualsevol dels seus programes i fer una ullada general a la seva programació per adonar-se que els reality shows (que segons com de realitat en tenen més aviat poc) tenen l'hegemonia de la cadena, tant en si mateixos com en els debats dels magazines que ocupen l'espai no reservat als propis realities ni a les notícies. Total, que la cosa ha decaigut de mala manera i ara hi ha programes degradants, poc educatius i enormement perillosos, perquè enganxen. Per això duren, perquè tenen audiència. 

Ara ja no fan dibuixos animats japonesos, i quan em diuen "Oliver" ja no penso en el gairebé invencible crack adolescent japonès, sinó en un dels tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa. Ja ho he dit: enganxen. 

Intentant no existir (sense èxit)

L'entrada d'avui podria ser interpretada com a seqüela de la de l'últim dia, perquè quan intento passar desapercebut en el fons el que estic fent és fugir, i fugir d'alguna cosa inevitable, a la qual m'hauré d'enfrontar tard o d'hora. Des que visc sol, ja fa 6 mesos, intento que els veïns no sàpiguen si sóc a casa o no. Més ben dit, intento que es pensin que no hi sóc. Perquè resulta que sóc el president de l'escala, i no vull que em toquin gaire el que no sona. Els collons, vaja. 

Fins ara me n'he sortit prou bé, perquè faig amb el timbre de la porta el mateix que amb el del telèfon: ignorar-lo, considerar-lo igual d'important que el soroll que foten els camions de les escombraries que passen cada dia diverses vegades per aquest carrer tan petit i aparentment (només aparentment) tranquil carrer de L'Hospitalet on visc. Considerar-lo soroll ambient, com les converses a crits que tenen lloc a la galeria de l'edifici entre les mateixes veïnes que vénen a emprenyar. 

No m'agrada que em vinguin a picar a la porta, sobretot aquest estiu, que en viure sol m'he passat la majoria dels dies (i de les hores dins d'aquests dies, estant com estic a l'atur) en calçotets i mitjons. La perspectiva de vestir-me ràpidament per tal d'atendre visites inesperades i no volgudes no és gaire atractiva, de manera que més motius encara per no fer cas de ningú. 

Ahir, però, vaig cometre un error. La veïna de dalt va venir a picar i jo no estava presentable, així que vaig seguir l'estratègia de sempre: apagar tots els aparells que poguessin emetre sons (en realitat només els altaveus de l'ordinador) i anar de puntetes a l'habitació, amb la idea d'esperar que em deixessin en pau. Ho van fer, però no sense abans trucar insistentment, i jo sentia la dona que li comentava a algú que segur que hi era, que veia llum. Merda! La del menjador... 

Al final va marxar, però em vaig adonar que fos quin fos el tema de què havíem de parlar ho hauríem de fer tard o d'hora, que no podia fingir eternament que no era a casa. Fa uns 10 minuts ha tingut lloc aquesta conversa, en què m'ha entregat la factura d'una reparació que es va fer fa poc, i m'he inventat que ahir hi havia llum perquè m'estava dutxant i no havia pogut sortir a temps a veure qui picava. El pitjor no ha estat la mentida, que en aquest cas se me'n fum perquè jo el que vull és que em deixin en pau i que passin els 5 mesos que falten per al relleu presidencial, sinó que durant 24 hores m'he mogut per casa fent el mínim soroll possible i sense obrir llums perquè no volia que em vinguesin a destorbar en el pitjor moment, però per si de cas he anat completament vestit i pentinat tot el dia. Ha estat pitjor el remei que la malaltia, he estat esclau de la meva pròpia mentida, i és que les mentides ja ho tenen, que t'esclavitzen. I jo continuo intentant fugir de l'inevitable.

Casualitats que fan vergonya

Sé que sóc una mica estrany i antisocial, però estic segur que no sóc ni de bon tros l'única persona que n'evita una altra per algun motiu que fa vergonya, fins al punt que acabem desitjant no tornar-nos a trobar aquell individu per no haver de viure una situació incòmoda i innecessària. Intentaré explicar-me millor, i ho faré amb un exemple. 

Fa anys, quan encara era jove d'esperit i tenia ganes d'estudiar, em vaig posar a fer idiomes. Un d'ells era el xinès (el mandarí concretament, que és l'oficial de la Xina), i els primers anys molt bé, però després vaig començar a rendir menys, i el quart curs el vaig solventar per una combinació de sort i una professora que era molt bona noia (de fet, d'allà en va sortir una relació pràcticament d'amistat) però que exigia massa poc. Què passa, doncs? Que el següent curs, el cinquè, era l'últim, i allà el professor no estava per punyetes. Fotia molta canya, i jo era l'únic alumne que venia de quart. La resta eren repetidors, repetidors que en sabien molt a còpia d'anar repetint, i l'home feia les classes orientades a ells més que als nouvinguts, que com ja he dit en aquell cas era un sol nouvingut, servidor. 

Entre això i que m'estava concentrant en altres idiomes vaig deixar d'anar a classe i vaig suspendre aquell curs, que hauria d'haver repetit l'any següent, però que encara és al llimb, esperant que algun dia el rescati. Abandonar el xinès és una espina que tinc, perquè encara que una cosa deixi d'agradar-me no l'acostumo a abandonar (la carrera de Periodisme n'és un clar exemple, i que aquest juny em tragués (sense anar a classe) el certificat de nivell avançat de rus que no vaig poder aprovar l'any anterior n'és un altre), em vaig decebre a mi mateix i em fa vergonya mirar a la cara a qualsevol dels meus entusiastes excompanys i, sobretot, exprofessors. 

L'home en qüestió, que també he de dir, en defensa meva, que té una manera de fer les classes que no podríem qualificar d'amena i encoratjadora, me l'he anat trobant amb els anys, perquè a l'Escola Oficial d'Idiomes hi he continuat anant per altres idiomes, i aviat vaig decidir que cada cop que ens creuéssim la mirada em faria el compatriota de l'Ibrahimovic o en Larsson (és un "xist"... és meu...), i és el que he anat fent. Volia evitar la incòmoda i clàssica conversa entre professor i alumne-que-ho- ha-deixat-i-que-no-gosa-dir-que-és-possible-que-no-hi-torni. 

Només em quedava un curs, aquest que començarà ara i en el qual faré cinquè de japonès, d'anar per les escales del centre intentant no trobar-me'l, però el destí ha provocat una casual situació de la qual no he pogut escapar d'una manera digna. Avui he anat al Mercadona del carrer de Sants, que no és el meu habitual, perquè em quedava de camí, però no hi havia el que jo volia, així que he hagut d'anar al meu, el de la Travessera de Les Corts. A la cua he tret les coses del cistellet i les he posat a la cinta de la caixa, però me n'he deixat una, i un home molt amable m'ha picat a l'esquena per avisar-me. Era ell. 

Durant uns segons he pensat en tornar a fer-me el veí dels noruecs, però no hauria colat, així que l'he saludat i hem iniciat una breu conversa en què li he mentit sobre per què no continuava, sense concretar però donant a entendre que treballo de valent (si l'home sabés que duc la ratxa més llarga a l'atur de tota la meva vida...), i a més he passat força vergonya quan ha fet broma sobre les coses que ha vist que estava comprant, coses que van contra la meva "dieta" però que eren per a dies d'aquells de deixar-me anar una mica (posats a demanar, podríem haver-nos trobat el dia que compro llet de soja, macarrons d'arròs i fruita). En acabat, ha insistit en ajudar-me a posar les coses en bosses de plàstic i m'he sentit molt, molt malament, incòmode per una banda però per l'altra també indigne de ser tractat amb amabilitat per un home del que he estat fugint durant anys i del que continuaré fugint fins que es jubili de l'EOI. Llavors potser m'animo a acabar el xinès i honorar-lo, a ell i a la professora que a tercer em va dir que jo tenia un "do" i que, pobreta, es va equivocar de mig a mig.

La incertesa

Ahir vaig veure una pel·lícula que havia menyspreat equivocadament perquè jutjava la seva protagonista per la seva vessant pública i perquè em pensava que no tenia més suc del que es podia deduir amb el tràiler. Estava, com dic, molt equivocat, així que ja he vist Changeling, d'en Clint Eastwood, i no en faré una ressenya, sinó que lligaré un dels seus temes amb experiències que he viscut en diversos moments de la vida. 

El que em fa més ràbia en aquest món és la injustícia, en totes les seves variants. Aquelles situacions en què la víctima està atrapada i no pot sortir del parany, sigui un parany físic o bé un d'emocional. Aquells moments en què saps que ja no hi tens res a pelar malgrat que t'hi has esforçat tant, però no saps si has estat tu qui ha comès un error o ha estat l'altra persona la que en realitat no t'ha arribat a donar cap oportunitat. I, sobretot, en quin moment s'han espatllat les coses. Saber que fessis el que fessis hi havies de sortir perdent. Que jugaves un partit de compromís, però que la lliga ja l'havia guanyat matemàticament un altre. 

Tot això ens duu a la incertesa, que no és el sentiment que em fa més ràbia, sinó el que m'angoixa més i em fa dormir malament. No saber, no tenir respostes clares. Tenir com a mínim dues explicacions possibles (per no dir-ne més) per intentar entendre què ha passat, i que ningú no et pugui (o no et vulgui) dir quina era la bona. En els casos de segrest, moltes famílies afirmen que s'estimarien més rebre la confirmació de la troballa del cadàver del seu ésser estimat en comptes de viure amb el dubte durant tota la vida. Com veiem a la pel·lícula del mestre Eastwood, aquesta angoixant situació manté viva l'esperança en certes persones, i ja els està bé. Jo sóc del primer grup, m'estimo més encaixar la mala notícia (però una mala notícia ben explicada, amb tots els detalls i sense subterfugis) i assolir la pau dins la tristesa. I a partir d'aquí mirar de tirar endavant amb la ferida, que inevitablement ens transforma i ens fa aprendre.

Ens observen?

Avui el meu avi hauria fet 96 anys, si no s'hagués mort ja en fa més de 6. I he anat al Cementiri de Sants (situat a Collblanc, L'Hospitalet) seguint una tradició que intento no saltar-me. M'agrada anar-hi. Li porto flors, tot i que no li agradaven, però espero que apreciï el gest, o si més no que li agradin a la meva àvia, desapareguda fa molt més temps, quan jo tenia 10 anys. 

A ella la vaig conèixer molt menys i és el que més greu em sap, però quan vaig a "veure'n" un també vaig a "veure" l'altre. I ho faig pràcticament segur en dates com la d'avui, tot i que m'agradava més anar a casa seva i que tots ens mengéssim un tall de succedani del gelat Comtessa com si fos un pastís i li regaléssim la típica colònia o after shave que es regalen a aquells homes que no volen res, que ja tenen tot el que necessiten, manera de ser que ha heretat el meu pare i que, per sort per a la gent que m'estima, jo no he heretat. Malauradament no tinc records d'aniversaris del meu avi amb la meva àvia present, però tot i així m'agradaven més amb ell sol que no pas plantat davant d'una pedra amb el seu nom, protegida per una porteta de vidre.

Els parlo mentalment, els demano forces per tirar endavant i que continuïn tenint cura de nosaltres, i desitjo que estiguin bé allà on són i que també tinguin cura d'en Terry, el meu gos, que se'n va anar l'any passat. No sé si els gossos se'n van al mateix lloc, ni tan sols sé si hi ha aquest altre lloc. Però m'estimo més pensar que sí, perquè l'alternativa és no tornar a veure'l mai més.

No sé si els meus avis existeixen en una altra forma i en una altra dimensió, i fins i tot assumint que sí, no sé si els arriba el que els dic mentalment, tampoc no sé si és a les seves mans fer el que els demano ni si mai podran comunicar-se amb mi, cosa que m'agradaria. Potser sóc jo, que no sé interpretar-ho. I això que vull creure que són en algun lloc. Potser hi són, però tenen altres tasques. Potser s'han reencarnat, idea que no m'agrada gens perquè implicaria perdre els records de l'última vida. Vull pensar que si la reencarnació existeix, almenys existeix també un desdoblament que permet que les famílies i els éssers estimats es trobin al mateix lloc amb l'aparença que tenien i que al mateix temps es reencarnin en d'altres éssers. No sé si s'entén el concepte. 

Sigui com sigui, no sé si ens observen. Si ens observen, ho fan sempre? Espero que no... Ja no ho dic només pels moments íntims, sinó també per aquelles coses que fem i que ens avergonyim de fer. Són tantes preguntes, tantes... I no en tindré la resposta fins que em mori jo mateix. El pitjor és que pot ser que tampoc no les tingui llavors. Per si de cas, jo continuo anant a "visitar-los" en aquest lloc que el meu avi anomenava "la última morada", segons l'etiqueta del clauer on tenia la clau del nínxol. Intento seguir el seu exemple i tot i la meva joventut, sempre relativa, faig broma de la meva pròpia mort. La por desapareix, però les preguntes no.