dilluns, 4 d’octubre del 2010

Ens mudem!

M'he adonat que ara es requereix el domini de moltes eines relacionades amb internet a l'hora de trobar feina, i una d'elles és escriure blocs en Wordpress. De Blogger no en diuen res, toca't els collons. Així que per començar a agafar pràctica amb aquest gestor de blocs que està tan de moda, he decidit traslladar aquest bloc (els altres no) allà, així que a partir d'ara, si voleu llegir Compte Enrere haureu d'anar a l'adreça que enllaço aquí.


diumenge, 3 d’octubre del 2010

Què en penso de la pirateria?

No m'agrada, la pirateria. I no és per les pèrdues econòmiques dels legítims propietaris de les coses que són falsificades o filtrades gratuïtament, que no m'he pres la molèstia de jutjar. No, no és això. La pirateria no m'agrada perquè sóc molt "pijo" amb les coses. M'agrada tenir les autèntiques. Fa uns anys, quan va renéixer en mi la passió pels videojocs després d'un període d'aproximadament cinc anys sense gairebé tocar-los, vaig començar a descarregar-me títols per a diverses consoles a un ritme endimoniat. Igual que em passa amb els que compro, després només hi jugava un cop o dos, però jo volia explorar el seu catàleg i ho havia de fer així. 

Allò em va durar uns mesos. Després em vaig adonar que a mi el que m'agradava era tenir els videojocs amb la seva capsa i les seves instruccions. El mateix em passa amb les pel·lícules i les sèries. Si m'agraden i les venen en DVD, me les compro. I aplico el mateix criteri amb els còmics, que també es poden descarregar de la xarxa per tal de llegir-los amb uns programes creats expressament amb aquesta funció. 

Així, quina és la meva relació actual amb la pirateria? Doncs descarrego coses, sí, no vull enganyar ningú. Però seguint un codi moral, discutible o no, però meu: només em baixo còmics que no s'han editat aquí (i per tant en versió original) o que necessito llegir ràpid per tal de poder entendre alguna megasaga el nucli de la qual sí que m'estic comprant. I si m'agraden, ja me'ls compraré més endavant. Amb les sèries faig el mateix: no puc permetre'm comprar-me-les a un ritme gaire elevat, així que les descarrego, les miro, les esborro del disc dur i, si m'agraden prou com per tornar-les a veure, ja me les compraré. M'ho prenc com una mena de lloguer pel qual no pago res, i si el producte és prou bo rebrà ingressos en el futur. Aplico la mateixa idea amb les pel·lícules. 

Com he dit abans, això podria ser moralment discutible, però hi ha un segon motiu que he deixat per al final que no em provoca cap mena de càrrec de consciència: si el que descarrego no està disponible al mercat, o no en unes condicions acceptables. Si per tenir-ho no tinc més remei que descarregar-ho. Per exemple, sèries o pel·lícules en català que al DVD no vénen amb l'àudio en aquesta llengua. O sèries d'anime que no s'han publicat en DVD aquí. O pel·lícules que no s'han editat en DVD en condicions òptimes o que estan descatalogades perquè, encara que no ho sembli, el mercat del DVD ja ha fet una dècada. 

I pel que fa a veure sèries en línia... bé, és com veure-les per televisió, que també és de franc, però al ritme que a tu et va millor. Jo no puc estar pendent dels horaris que m'imposen les cadenes. Aquesta és, doncs, la meva justificació pel que fa a la pirateria, i dormo ben tranquil encara que amb la llei a la mà em vinguin a dir que és un delicte. 




dimarts, 28 de setembre del 2010

Veieu "Oliver"?

Antigament, quan va néixer Telecinco, el que em va cridar més l'atenció (i efectivament després vaig seguir amb delit) van ser els dibuixos japonesos de futbol més famosos de la història, Captain Tsubasa, que aquí es deien Campeones, popularment Oliver y Benji i, per abreujar, Oliver.

Eren temps en què "Tu pantalla amiga" no era pas mereixedora de cap premi a la qualitat televisiva, certament. Telecinco, amb aquella "mosca" formada per un cinc i una floreta a dalt a l'esquerra, i aquella sintonia que poso ara mateix... 


Temps nostàlgics en què els continguts de la graella de la cadena estaven farcits de programes picants (o elements picants) amb reminiscències de l'època del destape, adaptacions de programes italians i molta animació japonesa. Amb el temps, l'emissora va anar canviant, i el que al principi eren programes dolents però simpàtics es va convertir en teleescombraries.

Ara només cal mirar una estona de qualsevol dels seus programes i fer una ullada general a la seva programació per adonar-se que els reality shows (que segons com de realitat en tenen més aviat poc) tenen l'hegemonia de la cadena, tant en si mateixos com en els debats dels magazines que ocupen l'espai no reservat als propis realities ni a les notícies. Total, que la cosa ha decaigut de mala manera i ara hi ha programes degradants, poc educatius i enormement perillosos, perquè enganxen. Per això duren, perquè tenen audiència. 

Ara ja no fan dibuixos animats japonesos, i quan em diuen "Oliver" ja no penso en el gairebé invencible crack adolescent japonès, sinó en un dels tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa. Ja ho he dit: enganxen. 


divendres, 17 de setembre del 2010

Intentant no existir (sense èxit)

L'entrada d'avui podria ser interpretada com a seqüela de la de l'últim dia, perquè quan intento passar desapercebut en el fons el que estic fent és fugir, i fugir d'alguna cosa inevitable, a la qual m'hauré d'enfrontar tard o d'hora. Des que visc sol, ja fa 6 mesos, intento que els veïns no sàpiguen si sóc a casa o no. Més ben dit, intento que es pensin que no hi sóc. Perquè resulta que sóc el president de l'escala, i no vull que em toquin gaire el que no sona. Els collons, vaja. 

Fins ara me n'he sortit prou bé, perquè faig amb el timbre de la porta el mateix que amb el del telèfon: ignorar-lo, considerar-lo igual d'important que el soroll que foten els camions de les escombraries que passen cada dia diverses vegades per aquest carrer tan petit i aparentment (només aparentment) tranquil carrer de L'Hospitalet on visc. Considerar-lo soroll ambient, com les converses a crits que tenen lloc a la galeria de l'edifici entre les mateixes veïnes que vénen a emprenyar. 

No m'agrada que em vinguin a picar a la porta, sobretot aquest estiu, que en viure sol m'he passat la majoria dels dies (i de les hores dins d'aquests dies, estant com estic a l'atur) en calçotets i mitjons. La perspectiva de vestir-me ràpidament per tal d'atendre visites inesperades i no volgudes no és gaire atractiva, de manera que més motius encara per no fer cas de ningú. 

Ahir, però, vaig cometre un error. La veïna de dalt va venir a picar i jo no estava presentable, així que vaig seguir l'estratègia de sempre: apagar tots els aparells que poguessin emetre sons (en realitat només els altaveus de l'ordinador) i anar de puntetes a l'habitació, amb la idea d'esperar que em deixessin en pau. Ho van fer, però no sense abans trucar insistentment, i jo sentia la dona que li comentava a algú que segur que hi era, que veia llum. Merda! La del menjador... 

Al final va marxar, però em vaig adonar que fos quin fos el tema de què havíem de parlar ho hauríem de fer tard o d'hora, que no podia fingir eternament que no era a casa. Fa uns 10 minuts ha tingut lloc aquesta conversa, en què m'ha entregat la factura d'una reparació que es va fer fa poc, i m'he inventat que ahir hi havia llum perquè m'estava dutxant i no havia pogut sortir a temps a veure qui picava. El pitjor no ha estat la mentida, que en aquest cas se me'n fum perquè jo el que vull és que em deixin en pau i que passin els 5 mesos que falten per al relleu presidencial, sinó que durant 24 hores m'he mogut per casa fent el mínim soroll possible i sense obrir llums perquè no volia que em vinguesin a destorbar en el pitjor moment, però per si de cas he anat completament vestit i pentinat tot el dia. Ha estat pitjor el remei que la malaltia, he estat esclau de la meva pròpia mentida, i és que les mentides ja ho tenen, que t'esclavitzen. I jo continuo intentant fugir de l'inevitable.


dimarts, 14 de setembre del 2010

Casualitats que fan vergonya

Sé que sóc una mica estrany i antisocial, però estic segur que no sóc ni de bon tros l'única persona que n'evita una altra per algun motiu que fa vergonya, fins al punt que acabem desitjant no tornar-nos a trobar aquell individu per no haver de viure una situació incòmoda i innecessària. Intentaré explicar-me millor, i ho faré amb un exemple. 

Fa anys, quan encara era jove d'esperit i tenia ganes d'estudiar, em vaig posar a fer idiomes. Un d'ells era el xinès (el mandarí concretament, que és l'oficial de la Xina), i els primers anys molt bé, però després vaig començar a rendir menys, i el quart curs el vaig solventar per una combinació de sort i una professora que era molt bona noia (de fet, d'allà en va sortir una relació pràcticament d'amistat) però que exigia massa poc. Què passa, doncs? Que el següent curs, el cinquè, era l'últim, i allà el professor no estava per punyetes. Fotia molta canya, i jo era l'únic alumne que venia de quart. La resta eren repetidors, repetidors que en sabien molt a còpia d'anar repetint, i l'home feia les classes orientades a ells més que als nouvinguts, que com ja he dit en aquell cas era un sol nouvingut, servidor. 

Entre això i que m'estava concentrant en altres idiomes vaig deixar d'anar a classe i vaig suspendre aquell curs, que hauria d'haver repetit l'any següent, però que encara és al llimb, esperant que algun dia el rescati. Abandonar el xinès és una espina que tinc, perquè encara que una cosa deixi d'agradar-me no l'acostumo a abandonar (la carrera de Periodisme n'és un clar exemple, i que aquest juny em tragués (sense anar a classe) el certificat de nivell avançat de rus que no vaig poder aprovar l'any anterior n'és un altre), em vaig decebre a mi mateix i em fa vergonya mirar a la cara a qualsevol dels meus entusiastes excompanys i, sobretot, exprofessors. 

L'home en qüestió, que també he de dir, en defensa meva, que té una manera de fer les classes que no podríem qualificar d'amena i encoratjadora, me l'he anat trobant amb els anys, perquè a l'Escola Oficial d'Idiomes hi he continuat anant per altres idiomes, i aviat vaig decidir que cada cop que ens creuéssim la mirada em faria el compatriota de l'Ibrahimovic o en Larsson (és un "xist"... és meu...), i és el que he anat fent. Volia evitar la incòmoda i clàssica conversa entre professor i alumne-que-ho- ha-deixat-i-que-no-gosa-dir-que-és-possible-que-no-hi-torni. 

Només em quedava un curs, aquest que començarà ara i en el qual faré cinquè de japonès, d'anar per les escales del centre intentant no trobar-me'l, però el destí ha provocat una casual situació de la qual no he pogut escapar d'una manera digna. Avui he anat al Mercadona del carrer de Sants, que no és el meu habitual, perquè em quedava de camí, però no hi havia el que jo volia, així que he hagut d'anar al meu, el de la Travessera de Les Corts. A la cua he tret les coses del cistellet i les he posat a la cinta de la caixa, però me n'he deixat una, i un home molt amable m'ha picat a l'esquena per avisar-me. Era ell. 

Durant uns segons he pensat en tornar a fer-me el veí dels noruecs, però no hauria colat, així que l'he saludat i hem iniciat una breu conversa en què li he mentit sobre per què no continuava, sense concretar però donant a entendre que treballo de valent (si l'home sabés que duc la ratxa més llarga a l'atur de tota la meva vida...), i a més he passat força vergonya quan ha fet broma sobre les coses que ha vist que estava comprant, coses que van contra la meva "dieta" però que eren per a dies d'aquells de deixar-me anar una mica (posats a demanar, podríem haver-nos trobat el dia que compro llet de soja, macarrons d'arròs i fruita). En acabat, ha insistit en ajudar-me a posar les coses en bosses de plàstic i m'he sentit molt, molt malament, incòmode per una banda però per l'altra també indigne de ser tractat amb amabilitat per un home del que he estat fugint durant anys i del que continuaré fugint fins que es jubili de l'EOI. Llavors potser m'animo a acabar el xinès i honorar-lo, a ell i a la professora que a tercer em va dir que jo tenia un "do" i que, pobreta, es va equivocar de mig a mig.


diumenge, 5 de setembre del 2010

La incertesa

Ahir vaig veure una pel·lícula que havia menyspreat equivocadament perquè jutjava la seva protagonista per la seva vessant pública i perquè em pensava que no tenia més suc del que es podia deduir amb el tràiler. Estava, com dic, molt equivocat, així que ja he vist Changeling, d'en Clint Eastwood, i no en faré una ressenya, sinó que lligaré un dels seus temes amb experiències que he viscut en diversos moments de la vida. 

El que em fa més ràbia en aquest món és la injustícia, en totes les seves variants. Aquelles situacions en què la víctima està atrapada i no pot sortir del parany, sigui un parany físic o bé un d'emocional. Aquells moments en què saps que ja no hi tens res a pelar malgrat que t'hi has esforçat tant, però no saps si has estat tu qui ha comès un error o ha estat l'altra persona la que en realitat no t'ha arribat a donar cap oportunitat. I, sobretot, en quin moment s'han espatllat les coses. Saber que fessis el que fessis hi havies de sortir perdent. Que jugaves un partit de compromís, però que la lliga ja l'havia guanyat matemàticament un altre. 

Tot això ens duu a la incertesa, que no és el sentiment que em fa més ràbia, sinó el que m'angoixa més i em fa dormir malament. No saber, no tenir respostes clares. Tenir com a mínim dues explicacions possibles (per no dir-ne més) per intentar entendre què ha passat, i que ningú no et pugui (o no et vulgui) dir quina era la bona. En els casos de segrest, moltes famílies afirmen que s'estimarien més rebre la confirmació de la troballa del cadàver del seu ésser estimat en comptes de viure amb el dubte durant tota la vida. Com veiem a la pel·lícula del mestre Eastwood, aquesta angoixant situació manté viva l'esperança en certes persones, i ja els està bé. Jo sóc del primer grup, m'estimo més encaixar la mala notícia (però una mala notícia ben explicada, amb tots els detalls i sense subterfugis) i assolir la pau dins la tristesa. I a partir d'aquí mirar de tirar endavant amb la ferida, que inevitablement ens transforma i ens fa aprendre.


dijous, 2 de setembre del 2010

Ens observen?

Avui el meu avi hauria fet 96 anys, si no s'hagués mort ja en fa més de 6. I he anat al Cementiri de Sants (situat a Collblanc, L'Hospitalet) seguint una tradició que intento no saltar-me. M'agrada anar-hi. Li porto flors, tot i que no li agradaven, però espero que apreciï el gest, o si més no que li agradin a la meva àvia, desapareguda fa molt més temps, quan jo tenia 10 anys. 

A ella la vaig conèixer molt menys i és el que més greu em sap, però quan vaig a "veure'n" un també vaig a "veure" l'altre. I ho faig pràcticament segur en dates com la d'avui, tot i que m'agradava més anar a casa seva i que tots ens mengéssim un tall de succedani del gelat Comtessa com si fos un pastís i li regaléssim la típica colònia o after shave que es regalen a aquells homes que no volen res, que ja tenen tot el que necessiten, manera de ser que ha heretat el meu pare i que, per sort per a la gent que m'estima, jo no he heretat. Malauradament no tinc records d'aniversaris del meu avi amb la meva àvia present, però tot i així m'agradaven més amb ell sol que no pas plantat davant d'una pedra amb el seu nom, protegida per una porteta de vidre.

Els parlo mentalment, els demano forces per tirar endavant i que continuïn tenint cura de nosaltres, i desitjo que estiguin bé allà on són i que també tinguin cura d'en Terry, el meu gos, que se'n va anar l'any passat. No sé si els gossos se'n van al mateix lloc, ni tan sols sé si hi ha aquest altre lloc. Però m'estimo més pensar que sí, perquè l'alternativa és no tornar a veure'l mai més.

No sé si els meus avis existeixen en una altra forma i en una altra dimensió, i fins i tot assumint que sí, no sé si els arriba el que els dic mentalment, tampoc no sé si és a les seves mans fer el que els demano ni si mai podran comunicar-se amb mi, cosa que m'agradaria. Potser sóc jo, que no sé interpretar-ho. I això que vull creure que són en algun lloc. Potser hi són, però tenen altres tasques. Potser s'han reencarnat, idea que no m'agrada gens perquè implicaria perdre els records de l'última vida. Vull pensar que si la reencarnació existeix, almenys existeix també un desdoblament que permet que les famílies i els éssers estimats es trobin al mateix lloc amb l'aparença que tenien i que al mateix temps es reencarnin en d'altres éssers. No sé si s'entén el concepte. 

Sigui com sigui, no sé si ens observen. Si ens observen, ho fan sempre? Espero que no... Ja no ho dic només pels moments íntims, sinó també per aquelles coses que fem i que ens avergonyim de fer. Són tantes preguntes, tantes... I no en tindré la resposta fins que em mori jo mateix. El pitjor és que pot ser que tampoc no les tingui llavors. Per si de cas, jo continuo anant a "visitar-los" en aquest lloc que el meu avi anomenava "la última morada", segons l'etiqueta del clauer on tenia la clau del nínxol. Intento seguir el seu exemple i tot i la meva joventut, sempre relativa, faig broma de la meva pròpia mort. La por desapareix, però les preguntes no.


dissabte, 28 d’agost del 2010

Adéu, Noemí

Fa una estona m'han donat la terrible notícia de la mort d'una noia amb qui vaig compartir un sol curs, primer de BUP, a l'institut, un any que representava un canvi molt gran respecte al que estava acostumat a veure, un any en què no ho vaig passar gaire bé, especialment perquè l'ambient de germanor que tenia a l'escola no hi era, a l'institut. I també perquè em van començar a anar malament les matemàtiques, cosa que va canviar el meu destí perquè em va limitar acadèmicament parlant, però això no té cap importància i són figues d'un altre paner.

La Noemí era una noia dolça i amable, que em va fer més agradable un curs que, com deia, no va ser especialment feliç per a mi. No és que anéssim junts a tot arreu, com cul i merda, però a les classes en què sèiem l'un al costat de l'altra m'ho passava molt bé i reia. Era una persona que encomanava alegria. 

No vam tornar a coincidir, ella se'n va anar a viure fora de Catalunya i només ens vam retrobar pel Facebook, on tampoc no és que tinguéssim interacció. Són les coses que passen quan la gent s'allunya durant més de 10 anys, i en el nostre cas, com ja he dit, tampoc no havíem arribat a aprofundir. Però se l'ha endut un estrany càncer a l'edat de 29 anys i, malgrat que no era del tot imprevisible, m'ha deixat tocat, desconcertat i trist, senyal que va ser una persona important per a mi, encara que fos durant un període breu i d'una manera poc evident. 


dimarts, 24 d’agost del 2010

Què sóc?

Sempre he volgut ser alguna cosa concreta, poder-me definir, fer-me expert en algun àmbit i, per què no, ser reconegut per això. Però en canvi, amb els anys m'he anat interessant una mica per tot sense acabar de dominar res, i és quelcom que em provoca malestar i que s'aplica en tots els aspectes de la meva vida. Sóc el que es coneix com a tastaolletes. I en les meves relacions amb la gent també. Em moc entre diferents grups i persones de costums molt diferents, com si fos un observador de la vida, un simple testimoni que no s'acaba de sentir mai completament part de l'entorn.

També m'hauria agradat poder-me identificar amb algun grup de persones, no sé si dir-ne tribus urbanes, però sembla que m'hauré de conformar amb allò tan vague i poc satisfactori de "jo sóc jo". El cas és que sempre vull ser el que no sóc. Tinc trets de diversos grups però no se'm pot col·locar en cap d'ells. Per exemple, tinc coses de friki, perquè m'agraden molt els còmics i els videojocs en una edat en què bona part de la societat ho considera inadequat, però en canvi no sóc un malalt de la informàtica (i fins i tot dubto que tingui el famós nivell d'usuari), no jugo a rol i no he estudiat una carrera de ciències, ni em sé diàlegs de pel·lícules de memòria. 

Per altra banda, també tinc coses del que en castellà es coneix com a gafapasta, un terme relativament pejoratiu que defineix aquells que van pel món d'experts en cultura. Jo no és que me'n consideri, però per exemple m'agrada llegir llibres que la majoria de vegades no són els best-sellers que tothom llueix al metro, m'agrada el cinema en versió original subtitulada i molts cops no comercial, i les discoteques no són ni de lluny el meu hàbitat natural els caps de setmana.

De heviata no en tinc res, i aquesta gent em cau simpàtica, però no escolto la seva música, no duc samarretes negres amb motius de diverses bandes de les seves, no duc els cabells llargs i llisos fins el cul i no tinc pèl com per deixar-me una bona barba. De hippy no cal ni que en parlem, a mi m'agrada dutxar-me cada dia i viure còmodament, i sóc partidari de la propietat privada i les relacions monògames. Però m'estimaria més ser hippy que skin neonazi, perquè tot i que he dut el cap rapat al zero, si hi ha una cosa que sóc és antiracista i antifeixista. Em molesten moltes coses que fan els altres, però no és una qüestió de raça, perquè tots som humans i en la diferència hi ha la gràcia, sinó de costums individuals, i la majoria de gent que em fa ràbia és blanca com jo.

Podria estar molta més estona repassant subespècies urbanes i tombant els arguments que em podrien identificar amb alguna d'elles, però seria una pèrdua inútil de temps. Crec que sóc un tio d'allò més gris (gràcies per ajudar-me a trobar la paraula, tu ja saps qui ets) i em preocupa seriosament no trobar el meu lloc a la vida, perquè com ja vaig dir una vegada crec que m'hi estaré moltíssim temps. 


dilluns, 16 d’agost del 2010

La conjura sudcoreana

Avui m'ha tornat a passar, però en la meva defensa he de dir que m'ho han fet amb un nou mètode, un que jo desconeixia i que m'ha agafat per sorpresa. Com si sabessin exactament el que havien de fer per captar la meva atenció. 

Jo anava tan feliç pel carrer, tornant a casa a pas lleuger i escoltant música, quan de sobte he vist, de cua d'ull, dues noies asiàtiques que em feien gestos per aturar-me. He pensat que em voldrien preguntar on era el Camp Nou i jo, que sento atracció per la cultura asiàtica, especialment la japonesa, la coreana i la xinesa, he decidit que perdre uns segons amb elles no seria un problema. 

Llavors m'han dit que eren estudiants sudcoreanes de Teologia i que volien fer-me una petita enquesta, i jo he pensat, "què collons, no s'hi deu aturar ningú, pobretes". Que burro que sóc. A la segona pregunta ja he vist que de Teologia res, que les preguntes anaven enfocades a una religió concreta i, de fet, una secta. Es veu que són la Societat Missionera L'Església de Déu, amb quarter general a Corea del Sud. 

He respost les preguntes educadament i quan volia continuar amb el meu camí... m'han confessat que eren membres d'aquesta associació. I com que el seu castellà era molt limitat, ha aparegut en escena (de fet ja hi era, però jo només m'havia fixat en les coreanes) un home sudamericà, més preparat en temes lingüístics i de vèrbola, i ja m'ha cardat. He hagut d'aguantar que em passessin un vídeo que tenien en un reproductor portàtil de DVD, amb el volum alt al mig del carrer, després d'assegurar-me que em deixarien estar (jo els havia mentit tot dient que tenia pressa). Me l'he empassat tot i...

No s'havia acabat, no. Ara venia el sermó tradicional, que si Déu en realitat eren dos, un déu home i una deessa dona, que Jesús era el representant masculí i que aviat vindria la representant femenina i totes aquestes collonades. Realment no coneixia aquesta secta i la idea em sembla bé dins l'encarcarament que representa la religió cristiana des de sempre, però quan ja duia més de deu minuts fingint una cara d'interès he vist quina era la solució: he demanat prospectes i alguna pàgina web per "mirar-m'ho amb calma a casa". I ha funcionat. M'han deixat estar. Ara tinc els prospectes i el mòbil del senyor aquest (no el de les noies, tot i que crec que una d'elles em volia donar el seu, per propòsits religiosos òbviament), i em fa l'efecte que s'han cregut de debò que un dia m'uniria a ells i em convertiria en "germà", que és com anomenen els seus membres. 

Sempre penso que quan m'enganxin aquests de les sectes, els testimonis de Jehovà o els Mormons, qui sigui, passaré d'ells, em cagaré en Déu o faré veure que hi vull parlar per rebatre'ls tot el que diguin, però avui m'han atacat per on no m'esperava. He estat feble. Ni tan sols ha funcionat la meva resposta a la pregunta 1 de l'enquesta: "Professa vostè cap religió?". "No", he dit sincerament. I en acabar l'enquesta, abans de passar al vídeo, l'home m'ha preguntat si creia en Déu i li he dit que no pas, sense cap mena de vergonya, sense amagar-me'n. I tampoc no ha funcionat. Per tant, la solució és anar amb els ulls ben oberts i no aturar-se prop de ningú que dugui una carpeta amb un full a sobre. 

dijous, 12 d’agost del 2010

Un any perdent pes

No puc determinar si fa un any exacte que perdo pes, perquè els papers que en constitueixen la prova no són on haurien de ser i no els trobo, però sí que vaig començar a l'agost de 2009. Més que pes, el que volia perdre era greix, perquè jo assegurava (i amb raó) que podia perdre cinc quilos i que no es notés cap diferència en el meu cos. I tenia raó, perquè vaig perdre'ls i no es notava. El problema és que mai no havia estat capaç d'aguantar cap règim ni dieta més de cinc quilos, però aquest cop la cosa és diferent. 

Sempre he tingut clar que, com que sóc una persona a qui li agrada menjar més enllà de la simple funció vital, no volia fer cap règim estrany que consistís en ingerir exclusivament carxofes i cafès. Tampoc no m'agrada la idea del gimnàs, perquè a banda de la despesa econòmica que representaria i que no em puc permetre, l'esport solitari (i a sobre sense pilota) m'avorreix el que no està escrit. Per tant, quan vaig descobrir la dieta del grup sanguini vaig pensar que no hi perdria res provant-la. D'acord, la vaig treure d'internet i molta gent ha aixecat la cella quan l'hi he explicat. Però el cas és que, per algun motiu, ha funcionat. 


Havia de fer sacrificis, i els he fet. Per posar els exemples més visibles, els que més m'han canviat els hàbits alimentaris, he deixat el porc, les patates, la llet de vaca, el formatge de vaca, els iogurts derivats de la llet de vaca (per tant, la immensa majoria), les maduixes, els plàtans, la pastisseria, el pop i companyia, el pa, els cereals i, sobretot, la coca-cola. Algun cop, esporàdicament, sobretot quan menjo a casa d'algú altre que naturalment no té per què adaptar l'àpat al qual em convida a les meves "manies", faig excepcions. I tot i així he perdut pes. Entre això, que fa que valori més les oportunitats de beure'm un got de coca-cola o de menjar-me un entrepà tradicional, i que per molt que semblin grans sacrificis al final m'hi he acostumat, he de dir que és una dieta factible i suportable. 

Ara menjo molt d'arròs, la carn de vedella, pollastre o gall dindi no és tan difícil d'aconseguir i es presenta també en forma de salsitxes per anar variant, la sopa de fideus d'arròs (que no semblen pas diferents dels fideus normals) és present a la meva alimentació setmanal un parell de cops, els macarrons es poden fer amb macarrons d'arròs, les amanides han passat de ser un entrant a constituir un plat únic i suculent gràcies a la varietat dels ingredients que hi poso, la llet de soja de la marca Hacendado és prou gustosa, així com els iogurts Savia de Danone, que són de soja i són de tres tipus, i els cereals d'arròs, concretament els Choco Krispies de Kellogg's, els puc menjar perquè en realitat no són cereals, i de totes maneres sempre m'havien agradat.

 
Per tant, per a mi és una dieta perfectament acceptable, ja porto un any seguint-la i he passat de pesar uns 78 quilos (no puc concretar més perquè al principi em pesava a la farmàcia i amb roba, i ja he restat els aproximadament dos quilos de més que et surten si vas vestit) als 63,9 que va dir ahir la bàscula de casa. És cert que segons el moment del dia (fins i tot en qüestió de minuts, ho he comprovat) la lectura pot ser diferent, però el que faig és pesar-me sempre el mateix dia i aproximadament a la mateixa hora, de manera que basant-me en la diferència de pes puc dir que m'he aprimat uns catorze quilos en un any. 

La intenció, com he dit al principi, era perdre greix. I l'he perdut. La gent que fa temps que no em veu m'ho nota, i la que em veu cada setmana ha adquirit el costum de dir-me "que prim que estàs", sense que sigui una cosa realment visible. Però no he perdut el greix d'on volia. L'he perdut a la cara (el que més veu la gent i que justifica el que em diu), al coll, a les cames i als braços, que pobrets no havien estat mai gaire farcits i ara realment sembla que vagin quinze anys endarrerits respecte a la resta del cos. El que a mi em feia sentir malament amb el meu cos (una de les moltes coses, vull dir) era la panxa. I del tronc només he perdut greix al pit, cosa que agraeixo, i als laterals. Però de davant... sí, he perdut panxa, però continuo tenint-ne. 

La gent, quan li he d'ensenyar la panxa perquè deixi de dir que sóc anorèxic, s'adona que tinc raó, que no són paranoies, i respon "abdominals". La solució per a tot, i ja n'estic fent, des de fa mesos, però amb sèries d'exercicis fets a casa. Amb disciplina, perquè els faig fins i tot quan em trobo malament o vinc cansadíssim després de jugar a futbol, però al cap i a la fi són casolans. Ja he dit que al gimnàs no hi aniré. M'agradaria tenir el cos d'en Cristiano Ronaldo, però no al preu que s'ha de pagar, en tots els sentits, per tenir aquell cos. De fet, jo em conformaria amb un ventre pla, que em diguessin que sóc molt prim i prou. Els quadradets són opcionals, tot i que la societat exigeix a les dones un ventre pla mentre que als homes... que estiguin fibrats, que ja és un pas més. No he aconseguit ni una cosa ni l'altra. Resposta d'una mare o àvia davant d'això: "és la forma de la panxa, això no marxa". Poc consol per a un any d'esforços per eliminar-la.


I acabaré reflexionant sobre què n'he tret, de tot això, què ha canviat en aquest any. Bé, alguna cosa bona sí que n'he tret. Puc dur samarretes de mida més petita i sense anar amagant la panxa, que jo no me n'adonava però a les fotos de quan estava més gros se'm nota embotit. I diria que aquí s'acaben totes les fites. El pes més o menys se m'ha estabilitzat, suposo que la dieta del grup sanguini el que fa és conduir-te al teu pes ideal, i jo m'estic movent entre els 64 i els 66  quilos (no he anat baixant sense parar, també hi ha petites remuntades), però... i què? No és això el que jo volia. M'ho noto a l'hora de fer esport? Tampoc. Des que vaig començar a jugar regularment a futbol sala sempre he corregut molt i m'he cansat poc, tinc bona resistència. Això no ha canviat ni una mica amb la reducció de pes. Sóc més feliç? Doncs la veritat és que no, ben al contrari. Fa un any tenia parella, una feina que m'agradava i optimisme i plans de cara al futur. Ara no tinc cap de les tres coses, només allò de "per força han de venir temps millors". D'acord, que hagi perdut tot això no té res a veure amb la pèrdua de pes, però les paraules encoratjadores en els moments difícils les hauria sentit igualment amb les orelles d'un cos de 80 quilos. 

Va, intentaré mirar-ho pel cantó positiu: com que ara tinc tant temps lliure i tot és per a mi perquè visc sol, haver-me acostumat a fer bondat i no picar entre hores és quelcom que agraeixo, perquè si no podria haver caigut en allò de menjar per pal·liar la depressió i ara podria estar rondant els cent quilos. No és pas broma. 


divendres, 6 d’agost del 2010

A mi m'agrada difícil

El tema del que vull parlar avui no és, tampoc, novedós. El món es divideix, entre altres maneres de fer-ho, entre les persones que s'estimen més les coses fàcils i les que preferim que ens ho posin una mica difícil. Crec que les coses es valoren més quan costen d'aconseguir, i això ho considero vàlid en tots els aspectes de la vida, llevat de la salut, que trobo que no cal passar-ho magre per valorar més la nostra integritat física. Si la tenim bé de fàbrica, millor. 

Jo sóc dels que gaudeixen més de la persecució i de la caça que de la possessió. Sé que és un problema, perquè després té lloc l'anticlímax, però he de reconèixer que m'ho passo millor pensant en les coses que vull que no pas quan ja les tinc. Per exemple, quan llegeixo la notícia d'algun còmic que ha de sortir, o quan estic seguint una subhasta d'un videojoc per internet, se'm fa la boca aigua, i en canvi quan arriba a les meves mans... no experimento l'emoció que esperava, aparco els còmics i en el cas dels videojocs acostumo a fer-hi una primera partida i després passen al prestatge fins que em ve de gust aprofundir-hi, mesos després. He de matisar, però, que quan es tracta de regals, encara que els hagi demanat jo, m'emociono més, potser pel que representen un aniversari, un sant, un Nadal o uns Reis. Però quan sóc jo qui obté aquests béns amb els meus propis mitjans... em quedo força fred. 

No només em passa amb els béns. En els esports, per exemple, em sento més inclinat a recolzar els "febles", i tot i que sóc del Barça m'agrada que ho passi malament per aconseguir els títols, que el Madrid o qualsevol altre l'hi posi difícil, que els partits es guanyin a l'últim sospir, que em facin cridar quan ja no tenia esperança. Estem parlant de coses com la final de la Champions de París contra l'Arsenal, el mític gol d'Iniesta a Stamford Bridge o la final del Mundial de Clubs amb el gol de Pedro que va forçar aquella pròrroga que vam guanyar. Aquests són els partits que m'agraden. La final de Roma no va tenir gaire emoció, i les contínues pallisses de 5-0 al Camp Nou m'avorrien moltíssim. Fins i tot crec que està bé passar un parell d'anys en blanc, que se'm tiri a sobre qui vulgui, per apreciar els títols que vénen després.

Només cal veure la resposta de la gent a la primera lliga de Rijkaard després de sis anys sense guanyar-la, i amb quina fredor (en comparació) vam rebre la segona consecutiva de Guardiola. De fet, el primer títol del Barça de les 6 Copes de l'actual entrenador del Barça va ser una Copa del Rei, un títol menor en comparació amb els que teníem coll avall que aconseguiríem uns dies després, però com que era el primer després de dos anys de sequera, vam sortir al carrer. No sé si s'entén el que vull dir. L'alegria ho és en comparació amb la tristesa prèvia, i viceversa. No em puc ni imaginar el que deuen sentir els seguidors d'equips que no guanyen mai res i de sobte obtenen una lliga, com el Dépor l'any 2000, per exemple. 

De la mateixa manera, en els videojocs de dos jugadors m'agrada trobar rivals de la meva mida, no gaudeixo ni superant-los excessivament (tot i que això no passa gaire sovint) ni fent d'espàrring com em passa amb els videojocs de futbol, però un combat de qualsevol Street Fighter que es resol després d'una bona estona amb tots dos contrincants amb la barra de vida buida, especulant i calculant quin és el millor moment per arriscar-se a atacar... és impagable. Per això, el que guanya fa un crit d'alleujament que revela el patiment que ha experimentat en els últims segons del combat. Això és el que a mi m'agrada. 

He dit que en temes de salut no li veia la gràcia a triomfar després de passar-ho malament. Hi ha una altra excepció: la feina. Per una banda, no estic interessat en passar-ho malament en un lloc de treball, perquè és molt probable que deixi de valorar-lo i fins i tot dimiteixi. A la pitjor feina on he estat no hi vaig tornar el segon dia. Per l'altra, que costi trobar feina no fa ni punyetera gràcia. En aquest cas em conformaria amb un procés fàcil: trobar una feina que m'agradi després d'unes hores d'haver perdut l'anterior. 


dimarts, 3 d’agost del 2010

M'he enamorat

Ja sé que el títol promet un cosa que després no serà ben bé el que semblava, ho sé, en sóc conscient i us podeu enfadar amb mi, però llegiu-ho tot, sisplau. Bé, us ha passat mai que us heu enamorat d'un personatge que apareixia en una sèrie de televisió, una pel·lícula o fins i tot uns dibuixos animats?  Mentre la cosa no passi de la infantesa i primera part de l'adolescència no crec que es pugui considerar encara problemàtic, però el que m'ha passat avui és una nova modalitat d'enamorament estrany que no coneixia: m'he enamorat d'un format de vídeo. 

Fa temps que miro sèries de televisió mitjançant el conegut portal Series Yonkis, que permet veure els episodis en línia o bé descarregar-se'ls. Doncs bé, resulta que en el cas d'algunes sèries, un dels formats que podem triar a l'hora de descarregar els vídeos s'anomena rmvb, inicials de Real Media Variable Bitrate (sí, és dels creadors del Real Player). 

Jo faig servir, sempre que puc, el Media Player Classic com a reproductor per a tot, ja que és un programa senzill, s'obre de seguida (no com el Windows Media Player) i accepta pràcticament tots els formats. El format rmvb també és dels que pot fer anar, sempre que ens descarreguem i instal·lem un fitxer que es diu Real Player Alternative, que és un còdec, i durant el procés d'instal·lació marquem que volem que el Media Player Classic continuï com el nostre reproductor per defecte. 

El tema és apassionant, ja ho sé, però si em feu cas m'ho agraïreu. No és que el format rmvb sigui dels més habituals, i no totes les sèries de Series Yonkis el tenen com a opció, però si mai el trobeu us recomano que li doneu una oportunitat, perquè ofereix una qualitat de vídeo i so molt elevada a canvi d'un pes ridícul: en menys de 100 Mb hi cap un vídeo que en format avi, per exemple, pesaria més de 400 Mb segur. Això es tradueix en un temps de descàrrega menor i un espai lliure necessari a l'ordinador molt més petit. Si realment no el coneixíeu (i potser us rieu de mi perquè acabo de descobrir la pólvora), de res, no es mereixen.


dilluns, 2 d’agost del 2010

Incultura extrema

El tema d'avui me l'ha inspirat un altre bloc, del qual he tret també el vídeo que l'il·lustra, però és que m'ha vingut de gust parlar-ne. No acostumo a riure'm dels altres, ja sé que no tothom té les mateixes oportunitats i que cadascú fa el que pot... en general. Però quan veus coses com aquesta et cauen els dallonses a terra.



El vídeo correspon al càsting d'un programa de Tele 5 (com no podia ser d'una altra manera) anomenat Las Joyas de la Corona, on se suposa que miren d'educar aquesta gent. El programa el presenta Carmen Lomana, un nou personatge televisiu que és en realitat una mena d'aristòcrata, i que curiosament és pràcticament tan ignorant com els subjectes del vídeo, si mai l'heu sentit parlar. 

No tots ho podem saber tot, naturalment, jo sóc ignorant en moltíssimes coses, però tinc inquietuds i hi ha temes en els quals intento especialitzar-me, perquè m'agraden. En canvi, aquests joves, que desgraciadament són un percentatge important del jovent, no tenen interès per res, i tots n'hem conegut algun exemple. Probablement tenen una vida econòmicament estable i és possible que fins i tot ja hagin format una família a una edat més tendra que no pas la que jo tinc ara, i en aquest sentit m'he de treure el barret davant d'ells, però el que no em sembla normal és fer gala d'una estupidesa tan extrema, no saber dir "mira, em sap greu però no sé qui és aquest", sinó que les deixin anar cada cop més grosses i que es quedin tan amples.

No sé quina és la solució davant d'això, sens dubte el problema és el sistema educatiu, poc exigent, i ja em perdonaran els "afectats" pel tema de Bolonya, però si consisteix en endurir els requisits per anar passant de curs i obtenint títols, li dono la benvinguda i tant de bo se m'hagués aplicat a mi. La televisió també en té bona part de culpa, la televisió fàcil, la de la morbositat, l'espectacle, els reality shows, que presenta uns referents, uns models a seguir, absolutament lamentables. I tot plegat és un peix que es mossega la cua: els joves que popularment anomenem "garrulos" no llegeixen (ni best-sellers de vampirs adolescents ni grans obres de la literatura universal), sinó que miren la tele, i trien els canals que més gràcia els fan, que són els que ofereixen una programació més repugnant. 

Ei, no cal que tots mirem documentals i telenotícies sempre, però bé que hi ha sèries, que encara que siguin de ficció ensenyen a parlar bé i donen informació útil i de vegades veraç. Els canals de Televisió de Catalunya tenen molts defectes, també, però no emeten aquesta mena de programes. Però esclar, el públic concret que estic tractant avui no mira TV3, que és en català. Perquè sí, els exemples que he ensenyat parlen amb aquell "accent" propi del seu grup que els fa pràcticament irreconeixibles com a madrilenys, murcians o catalans, però els "garrulos" que tenim aquí també són així, i una de les mostres habituals del seu desinterès cap a l'aprenentatge és no parlar en català i gairebé ni entendre'l, encara que s'hagin criat aquí. I que aquests catalans de baixíssim nivell cultural hagin pres com a models els seus "homòlegs" de fora de Catalunya em sap molt greu, i em pregunto qui ho va començar, això, i on exactament. 

No vull ser intolerant, tot i que aquest bloc és d'opinió i hauria de poder dir el que em surti dels nassos, però hi ha maneres més i menys dignes de tenir un baix nivell cultural. Aquesta que he mostrat és la pitjor possible i em fa tenir poca esperança en l'espècie humana. Acabaré fent notar la paradoxa o la hipocresia que representa que un programa exploti la deplorable imatge d'aquestes persones i pretengui "arreglar-les" una mica, quan precisament aquesta mena de programa (i el canal que l'emet, que és la xacra televisiva de l'estat espanyol després de desbancar Antena 3 d'aquesta dubtosament honorable posició que tenia des dels anys noranta) és el que crea la "subraça" de la qual es mofa voluntàriament o no. Mala consciència? Pretensió d'acabar amb el mal que han engendrat? No ho crec. 


diumenge, 1 d’agost del 2010

Petites premonicions

Va, una parida. Fa molt temps que, de tant en tant (o molt seguides) tinc premonicions inútils. Dic que són inútils perquè no serveixen per a res, no es presenten d'una manera que em faci adonar-me que són premonicions i a més m'arriben amb poquíssima antelació, així que si mai arriben a ser sobre un tema fotut no hi podré fer res. 

Amb el temps se m'obliden, però són coses com ara pensar de sobte en una paraula i al cap d'uns minuts sentir que la diu algú, o llegir-la en algun llibre. O bé pensar en algú que fa temps que no veig i trobar-me aquesta persona pel carrer. Segur que això li passa a molta gent, amb les mateixes característiques o no, però com que ahir en vaig tenir una he pensat que podia ser un tema per parlar-ne aquí. 

Doncs bé, som-hi: ahir em disposava a llegir un nou capítol del còmic From Hell, sobre en Jack l'Esbudellador, i com que és estiu i fa calor tenia la finestra oberta. Pel meu carrer, que és molt curt i teòricament tranquil però que és sorprenentment sorollós per la gran quantitat de gent que sempre hi passa i que parla en un volum massa alt a qualsevol hora del dia, hi passava un grup parlant d'alguna cosa que no vaig arribar a entendre, però sí que vaig distingir una paraula que va dir una noia fins a tres vegades: "marica". Vaig obrir el còmic i a la segona o la tercera pàgina va sortir una paraula. Endevineu quina.

Aquestes coses em fan preguntar-me si tinc cap poder mental latent, i en cas que sí, com l'he d'activar. Això estaria molt bé per sortir de la mediocritat.



divendres, 30 de juliol del 2010

Què vol aquest pesat?

Això és el que deveu pensar els que ja em coneixeu dels meus altres blocs, que són Cementiri de Pneumàtics, 3 Botons i START i Una cosa nova abans de dormir. Doncs bé, el que vull és continuar expressant-me, però si bé els altres blocs estan temàticament limitats (còmics i entreteniment, videojocs i curiositats, respectivament), aquí vull parlar de mi mateix, de les coses que opino i de les coses que visc i experimento. Coses que segurament interessaran a menys gent que les que explico als altres blocs, que tampoc no es llegeix pràcticament ningú, però em venia de gust fer-ho de totes maneres.

És un compte enrere que té dues interpretacions. Per una banda, si em coneixeu ja sabreu que sóc més aviat pessimista (jo en dic "realista"), que veig l'ampolla mig buida en comptes de mig plena, i això és marca de la casa i no canviarà mai. Si ho mirem així, és un compte enrere en el sentit que cada cop em queda menys, com a tothom, per anar-me'n a l'altre barri (malgrat que tinc la inquietant sensació que sóc immortal). Llavors, com que la vida és un compte enrere i aquí parlo de la meva vida... s'ha entès, oi?

Si ho voleu mirar d'una altra manera, més positiva, pot ser un compte enrere cap al canvi que per fi impulsarà la meva vida a un nivell acceptable, amb perspectives d'un futur millor que el que albiro en aquests moments. I tinc els meus plans, les meves idees de bomber per aconseguir fer alguna cosa amb la meva vida. En parlaré aquí, però també parlaré de coses que em fan emprenyar, reflexionaré sobre petites coses i, si em voleu acompanyar, coneixereu més profundament un personatge que en el futur esdevindrà històric, encara que no faci res de profit i que només sigui pel tema de la immortalitat.