Un any perdent pes

No puc determinar si fa un any exacte que perdo pes, perquè els papers que en constitueixen la prova no són on haurien de ser i no els trobo, però sí que vaig començar a l'agost de 2009. Més que pes, el que volia perdre era greix, perquè jo assegurava (i amb raó) que podia perdre cinc quilos i que no es notés cap diferència en el meu cos. I tenia raó, perquè vaig perdre'ls i no es notava. El problema és que mai no havia estat capaç d'aguantar cap règim ni dieta més de cinc quilos, però aquest cop la cosa és diferent. 

Sempre he tingut clar que, com que sóc una persona a qui li agrada menjar més enllà de la simple funció vital, no volia fer cap règim estrany que consistís en ingerir exclusivament carxofes i cafès. Tampoc no m'agrada la idea del gimnàs, perquè a banda de la despesa econòmica que representaria i que no em puc permetre, l'esport solitari (i a sobre sense pilota) m'avorreix el que no està escrit. Per tant, quan vaig descobrir la dieta del grup sanguini vaig pensar que no hi perdria res provant-la. D'acord, la vaig treure d'internet i molta gent ha aixecat la cella quan l'hi he explicat. Però el cas és que, per algun motiu, ha funcionat. 

Havia de fer sacrificis, i els he fet. Per posar els exemples més visibles, els que més m'han canviat els hàbits alimentaris, he deixat el porc, les patates, la llet de vaca, el formatge de vaca, els iogurts derivats de la llet de vaca (per tant, la immensa majoria), les maduixes, els plàtans, la pastisseria, el pop i companyia, el pa, els cereals i, sobretot, la coca-cola. Algun cop, esporàdicament, sobretot quan menjo a casa d'algú altre que naturalment no té per què adaptar l'àpat al qual em convida a les meves "manies", faig excepcions. I tot i així he perdut pes. Entre això, que fa que valori més les oportunitats de beure'm un got de coca-cola o de menjar-me un entrepà tradicional, i que per molt que semblin grans sacrificis al final m'hi he acostumat, he de dir que és una dieta factible i suportable. 

Ara menjo molt d'arròs, la carn de vedella, pollastre o gall dindi no és tan difícil d'aconseguir i es presenta també en forma de salsitxes per anar variant, la sopa de fideus d'arròs (que no semblen pas diferents dels fideus normals) és present a la meva alimentació setmanal un parell de cops, els macarrons es poden fer amb macarrons d'arròs, les amanides han passat de ser un entrant a constituir un plat únic i suculent gràcies a la varietat dels ingredients que hi poso, la llet de soja de la marca Hacendado és prou gustosa, així com els iogurts Savia de Danone, que són de soja i són de tres tipus, i els cereals d'arròs, concretament els Choco Krispies de Kellogg's, els puc menjar perquè en realitat no són cereals, i de totes maneres sempre m'havien agradat.

 

Per tant, per a mi és una dieta perfectament acceptable, ja porto un any seguint-la i he passat de pesar uns 78 quilos (no puc concretar més perquè al principi em pesava a la farmàcia i amb roba, i ja he restat els aproximadament dos quilos de més que et surten si vas vestit) als 63,9 que va dir ahir la bàscula de casa. És cert que segons el moment del dia (fins i tot en qüestió de minuts, ho he comprovat) la lectura pot ser diferent, però el que faig és pesar-me sempre el mateix dia i aproximadament a la mateixa hora, de manera que basant-me en la diferència de pes puc dir que m'he aprimat uns catorze quilos en un any. 

La intenció, com he dit al principi, era perdre greix. I l'he perdut. La gent que fa temps que no em veu m'ho nota, i la que em veu cada setmana ha adquirit el costum de dir-me "que prim que estàs", sense que sigui una cosa realment visible. Però no he perdut el greix d'on volia. L'he perdut a la cara (el que més veu la gent i que justifica el que em diu), al coll, a les cames i als braços, que pobrets no havien estat mai gaire farcits i ara realment sembla que vagin quinze anys endarrerits respecte a la resta del cos. El que a mi em feia sentir malament amb el meu cos (una de les moltes coses, vull dir) era la panxa. I del tronc només he perdut greix al pit, cosa que agraeixo, i als laterals. Però de davant... sí, he perdut panxa, però continuo tenint-ne. 

La gent, quan li he d'ensenyar la panxa perquè deixi de dir que sóc anorèxic, s'adona que tinc raó, que no són paranoies, i respon "abdominals". La solució per a tot, i ja n'estic fent, des de fa mesos, però amb sèries d'exercicis fets a casa. Amb disciplina, perquè els faig fins i tot quan em trobo malament o vinc cansadíssim després de jugar a futbol, però al cap i a la fi són casolans. Ja he dit que al gimnàs no hi aniré. M'agradaria tenir el cos d'en Cristiano Ronaldo, però no al preu que s'ha de pagar, en tots els sentits, per tenir aquell cos. De fet, jo em conformaria amb un ventre pla, que em diguessin que sóc molt prim i prou. Els quadradets són opcionals, tot i que la societat exigeix a les dones un ventre pla mentre que als homes... que estiguin fibrats, que ja és un pas més. No he aconseguit ni una cosa ni l'altra. Resposta d'una mare o àvia davant d'això: "és la forma de la panxa, això no marxa". Poc consol per a un any d'esforços per eliminar-la.

I acabaré reflexionant sobre què n'he tret, de tot això, què ha canviat en aquest any. Bé, alguna cosa bona sí que n'he tret. Puc dur samarretes de mida més petita i sense anar amagant la panxa, que jo no me n'adonava però a les fotos de quan estava més gros se'm nota embotit. I diria que aquí s'acaben totes les fites. El pes més o menys se m'ha estabilitzat, suposo que la dieta del grup sanguini el que fa és conduir-te al teu pes ideal, i jo m'estic movent entre els 64 i els 66  quilos (no he anat baixant sense parar, també hi ha petites remuntades), però... i què? No és això el que jo volia. M'ho noto a l'hora de fer esport? Tampoc. Des que vaig començar a jugar regularment a futbol sala sempre he corregut molt i m'he cansat poc, tinc bona resistència. Això no ha canviat ni una mica amb la reducció de pes. Sóc més feliç? Doncs la veritat és que no, ben al contrari. Fa un any tenia parella, una feina que m'agradava i optimisme i plans de cara al futur. Ara no tinc cap de les tres coses, només allò de "per força han de venir temps millors". D'acord, que hagi perdut tot això no té res a veure amb la pèrdua de pes, però les paraules encoratjadores en els moments difícils les hauria sentit igualment amb les orelles d'un cos de 80 quilos. 

Va, intentaré mirar-ho pel cantó positiu: com que ara tinc tant temps lliure i tot és per a mi perquè visc sol, haver-me acostumat a fer bondat i no picar entre hores és quelcom que agraeixo, perquè si no podria haver caigut en allò de menjar per pal·liar la depressió i ara podria estar rondant els cent quilos. No és pas broma.