La incertesa

Ahir vaig veure una pel·lícula que havia menyspreat equivocadament perquè jutjava la seva protagonista per la seva vessant pública i perquè em pensava que no tenia més suc del que es podia deduir amb el tràiler. Estava, com dic, molt equivocat, així que ja he vist Changeling, d'en Clint Eastwood, i no en faré una ressenya, sinó que lligaré un dels seus temes amb experiències que he viscut en diversos moments de la vida. 

El que em fa més ràbia en aquest món és la injustícia, en totes les seves variants. Aquelles situacions en què la víctima està atrapada i no pot sortir del parany, sigui un parany físic o bé un d'emocional. Aquells moments en què saps que ja no hi tens res a pelar malgrat que t'hi has esforçat tant, però no saps si has estat tu qui ha comès un error o ha estat l'altra persona la que en realitat no t'ha arribat a donar cap oportunitat. I, sobretot, en quin moment s'han espatllat les coses. Saber que fessis el que fessis hi havies de sortir perdent. Que jugaves un partit de compromís, però que la lliga ja l'havia guanyat matemàticament un altre. 

Tot això ens duu a la incertesa, que no és el sentiment que em fa més ràbia, sinó el que m'angoixa més i em fa dormir malament. No saber, no tenir respostes clares. Tenir com a mínim dues explicacions possibles (per no dir-ne més) per intentar entendre què ha passat, i que ningú no et pugui (o no et vulgui) dir quina era la bona. En els casos de segrest, moltes famílies afirmen que s'estimarien més rebre la confirmació de la troballa del cadàver del seu ésser estimat en comptes de viure amb el dubte durant tota la vida. Com veiem a la pel·lícula del mestre Eastwood, aquesta angoixant situació manté viva l'esperança en certes persones, i ja els està bé. Jo sóc del primer grup, m'estimo més encaixar la mala notícia (però una mala notícia ben explicada, amb tots els detalls i sense subterfugis) i assolir la pau dins la tristesa. I a partir d'aquí mirar de tirar endavant amb la ferida, que inevitablement ens transforma i ens fa aprendre.